EDITORIAL
Engeguem el 2010 amb una bona noticia: «Portos de Galicia» reconeix el valor de les embarcacions tradicionals i els rebaixarà un 90% les taxes. Quants anys de batallar per aconseguir-ho? Pregunteu-ho als companys de la «Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial». Molts. Molts dels seus han trucat durant anys a les portes i finalment al darrera de la porta hi ha algú que respon i es fa seva la realitat de les embarcacions tradicionals. Allò que durant anys, masses, les associacions i la gent compromesa ha fet veure, va tenint un ressò en els llocs on es decideixen les línies de futur.
Però també hem de ser crítics. Quant de temps fa que es treballa? Quanta gent s'ha compromès de veritat? Quants s'han deixat dur a remolc per tal de veure si en treien alguna avantatge per —ho ridiculitzo, és veritat—, la seva "barqueta"? Dins aquest moviment —segur que és un moviment?—, sempre hi ha hagut dues tendències: la de la gent compromesa, per pura militància, per sensibilitat en vers un patrimoni que és ben nostre i del que en tenim el deure i l'obligació moral de transmetre'l a tots aquells que ens vinguin al darrera. I la de la gent que simplement navega i que pel que sigui, perquè un dia van perdre les ganes de comprometre's, o simplement el tema de les reivindicacions els rellisca, o perquè creuen que quan s'aconsegueixi que bufi el vent, aquest bufarà per a tothom i alguna cosa arreplegaran... Cadascú és un món i, com l'Univers, està ple de mons. I sent políticament correctes, direm que tots són prou respectables. El que no ens val, en el segon cas tipològic citat abans, és que qui ha optat per a mantenir-se al marge i simplement navegar, o ha optat per a ser un espectador, es queixi de la situació o tregui pit dient que també està per la defensa de la cultura i el patrimoni marítim. Quan aquest món que reivindica des de fa anys una bona colla de gent —molt pocs encara—, es normalitzi, tant de bo tan sols ens calgui amoïnar-nos d'on navegar o a quin port fer proa. I ni així podrem restar contemplant que algú altre ens faci la feina.
Però heus aquí que engeguem el 2010 i no podem badar. El 2009 l'hem enllestit amb una esperança. La d'aconseguir que una esmena a la «Ley General de Navegación Marítima» deixi imprès en el paper legal que cal una regulació específica per a les embarcacions tradicionals, històriques... Hi ha qui prefereix fer servir el terme «embarcacions d'interès patrimonial». Ara tant és. Però és veritat, també en això caldrà posar-se d'acord. Ens cal una definició comuna per a tots. Ja hi arribarem.
De moment s'han aconseguit una bona colla de compromisos i adhesions. Semblava impossible, però els principals grups parlamentaris presents al Congrés de Diputats de l'Estat, han manifestat el seu interès. I alguns ho han fet de manera explícita comprometent-se com a grup polític a presentar l'esmena. En el terreny professional hi ha col.legis d'advocats, d'enginyers navals i algunes empreses, poques encara, que també s'han compromès. A nivell d'associacions, les tres federacions de patrimoni i cultura marítima presents a Espanya, també, i cadascuna, segons les seves possibilitats, està ampliant l'abast de l'acció entre les associacions membres i altres. Des de les illes Balears també s'ha fet feina. I des de Canàries. Però anem curts. Tenim un mes de marge, atès que la propera sessió al Congrés no serà fins el 2 de Febrer. Aquella setmana es decidirà si s'ajorna una setmana més el termini de presentació d'esmenes a la «Ley General de Navegación Marítima» o si es tanca i comença el debat polític. Ens cal seguir afegint gent. I l'hem de buscar allà on calgui. La cultura marítima és molt més que la defensa d'unes embarcacions. Fóra un error greu plantejar les coses com una reivindicació dels que tenen embarcacions. No cal ser massa llest per a veure quina "etiqueta" es penjaria aviat a la reivindicació. Podem ridiculitzar-ho per a fer-ho encara més evident: «Els "millonetis" propietaris de vaixells demanen privilegis». Voleu veure aquest titular a la premsa? Voleu que sigui aquest el resum d'anys de feina?
Ens cal fer una tasca pedagògica a molts sectors i sumar en allò que ens és comú. ¿Creieu que el sector del turisme i de l'hostaleria és aliè a un plantejament ben fet de protecció del patrimoni cultural marítim? ¿Quantes vegades heu vist cartells en els que ells promocionen setmanes gastronòmiques al voltant del mar? Un munt. També s'ha d'anar a trucar a aquestes portes.
I també s'ha de fer veure que parlem de potenciar els llocs de treball existents actuals i que un patrimoni cultural dut amb seny afavoreix la creació de nous llocs de treball i la innovació. També en això cal insistir. El treball de la fusta, fer barques en fusta, no és un tema arcaic que ja no pot evolucionar. L'associació de mestres d'aixa gallecs «AGALCARI» prou que ho sap i ho explica. Per cert. Quantes associacions de mestres d'aixa coneixeu? A Galícia, la unió de tots ells ha permès, a part de crear aquesta associació, que la «Xunta» hi destini diners per potenciar el sector ja que el considera innovador, ecològic, sostenible. I aquest reconeixement de la «Xunta» durà aviat a la creació d'un segell —marca de qualitat—, que podran lluir les embarcacions fetes en fusta a Galícia. D'acord, allà en són més de mestres d'aixa. Però en l'àmbit català no es pot fer res? A Espanya només hi ha mestres d'aixa a Galícia?
Un factor ens hauria d'ajudar en aquest 2010. Espanya serà la seu durant sis mesos de la Unió Europea. ¿Ens podem permetre tenir una legislació —més aviat no tenir-la—, que en temes de patrimoni marítim no es pugui homologar a nivell europeu? Aquest és un argument de pes dins els àmbits polítics en els que s'ha contactat fins ara. Però cal seguir insistint.
Que des de 1994 els automòbils històrics tinguin un marc legal específic reconegut dins la legislació espanyola, ens hauria de fer mal als ulls a tots plegats. ¿Què ha passat durant tots aquests anys en el nostre àmbit? Podem simplificar-ho: som un país de franctiradors, de grups de guerrillers dispersos. Durant anys cadascú ha fet "la guerra" pel seu compte, amb més o menys fortuna. Avui això ha de formar part del nostre passat, si és que de debò volem que se'ns tingui presents i deixem de ser una anècdota folklòrica. Que deixem de ser aquells que de tant en tant ens posem una samarreta de ratlles, fem un suquet de peix a la platja al davant d'unes quantes barques de fusta i cantem havaneres. O és que no se'ns ha vist així —i se'ns veu encara—, durant anys?
Potser l'esmena no tiri endavant per temes de calendari polític. Aquesta «Ley General de Navegación Marítima» va col·leccionant ajornaments des de Gener de 2009. Imagineu, per exemple, que es convoquin eleccions generals a la tardor. Imaginem —de fet lluitem—, per tal que l'esmena s'aprovi enguany. I ja estarà? No pas. El text diu que s'haurà de definir un marc legal, que s'haurà de redactar un reglament abans d'un any. I qui el farà? Quins seran els assessors dels parlamentaris que hauran de redactar la normativa? Ens caldrà doncs que hi diguin la seva entitats de pes com el Museu Marítim de Barcelona, el de Galícia... Les federacions de cultura i patrimoni marítim... Advocats sensibles... Caldrà aplegar a un grup d'experts per tal que en surti un document en el que es plasmi tot allò que ens cal. I amb aquest document s'haurà d'anar on sigui i presentar-lo a qui sigui. I això vol dir feina. I més sang que diners. A banda de professionals, ens calen aquelles hores que ningú ha comptabilitzat mai en diners, perquè simplement són un compromís personal d'aquells que han estat dia a dia hissant les veles durant anys i encara mantenen viu que ara és l'hora. I no ens valdrà altre cop seguir fent accions descoordinades. I més si l'esmena no surt i ens cal buscar altres vies en la legislació, o en estaments oficials, per a seguir mantenint viu l'objectiu.
Hi ha marge pel canvi. I tant! Diuen que el darrer que es perd és l'esperança. I dos elements han vingut a ajudar-nos en els darrers anys i segur que han ajudat a fer més planer el camí per tal que l’esmena prosperi: el Saló Nàutic Internacional de Barcelona, a nivell de l'estat espanyol, i el Museu Marítim de Barcelona, a nivell de Catalunya. El primer donant acollida a l'«Espai Marina Tradicional» —que enguany ha de celebrar el cinquè aniversari—, fent durant aquests anys d'aparador i permetent l'intercanvi d'experiències entre tots els col·lectius de les embarcacions tradicionals i la cultura marítima, i el segon, el Museu Marítim de Barcelona, posant al carrer «Argo», una publicació divulgativa de la cultura i el patrimoni marítim que aviat anirà pel seu número 6. Però són dos espais, dues eines molt bones, als que cal donar contingut, alimentant-los, i comprometent-se personalment a fer pinya per tal que segueixin vius durant anys. D'altra manera ja podem llençar la gorra al foc i que cadascú decideixi què vol fer. Jo, segurament, aniré a aprendre a fer suquets de peix i així alguna altra cosa podré fer a les trobades d'embarcacions tradicionals.
Josep-Anton
Engeguem el 2010 amb una bona noticia: «Portos de Galicia» reconeix el valor de les embarcacions tradicionals i els rebaixarà un 90% les taxes. Quants anys de batallar per aconseguir-ho? Pregunteu-ho als companys de la «Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial». Molts. Molts dels seus han trucat durant anys a les portes i finalment al darrera de la porta hi ha algú que respon i es fa seva la realitat de les embarcacions tradicionals. Allò que durant anys, masses, les associacions i la gent compromesa ha fet veure, va tenint un ressò en els llocs on es decideixen les línies de futur.
Però també hem de ser crítics. Quant de temps fa que es treballa? Quanta gent s'ha compromès de veritat? Quants s'han deixat dur a remolc per tal de veure si en treien alguna avantatge per —ho ridiculitzo, és veritat—, la seva "barqueta"? Dins aquest moviment —segur que és un moviment?—, sempre hi ha hagut dues tendències: la de la gent compromesa, per pura militància, per sensibilitat en vers un patrimoni que és ben nostre i del que en tenim el deure i l'obligació moral de transmetre'l a tots aquells que ens vinguin al darrera. I la de la gent que simplement navega i que pel que sigui, perquè un dia van perdre les ganes de comprometre's, o simplement el tema de les reivindicacions els rellisca, o perquè creuen que quan s'aconsegueixi que bufi el vent, aquest bufarà per a tothom i alguna cosa arreplegaran... Cadascú és un món i, com l'Univers, està ple de mons. I sent políticament correctes, direm que tots són prou respectables. El que no ens val, en el segon cas tipològic citat abans, és que qui ha optat per a mantenir-se al marge i simplement navegar, o ha optat per a ser un espectador, es queixi de la situació o tregui pit dient que també està per la defensa de la cultura i el patrimoni marítim. Quan aquest món que reivindica des de fa anys una bona colla de gent —molt pocs encara—, es normalitzi, tant de bo tan sols ens calgui amoïnar-nos d'on navegar o a quin port fer proa. I ni així podrem restar contemplant que algú altre ens faci la feina.
Però heus aquí que engeguem el 2010 i no podem badar. El 2009 l'hem enllestit amb una esperança. La d'aconseguir que una esmena a la «Ley General de Navegación Marítima» deixi imprès en el paper legal que cal una regulació específica per a les embarcacions tradicionals, històriques... Hi ha qui prefereix fer servir el terme «embarcacions d'interès patrimonial». Ara tant és. Però és veritat, també en això caldrà posar-se d'acord. Ens cal una definició comuna per a tots. Ja hi arribarem.
De moment s'han aconseguit una bona colla de compromisos i adhesions. Semblava impossible, però els principals grups parlamentaris presents al Congrés de Diputats de l'Estat, han manifestat el seu interès. I alguns ho han fet de manera explícita comprometent-se com a grup polític a presentar l'esmena. En el terreny professional hi ha col.legis d'advocats, d'enginyers navals i algunes empreses, poques encara, que també s'han compromès. A nivell d'associacions, les tres federacions de patrimoni i cultura marítima presents a Espanya, també, i cadascuna, segons les seves possibilitats, està ampliant l'abast de l'acció entre les associacions membres i altres. Des de les illes Balears també s'ha fet feina. I des de Canàries. Però anem curts. Tenim un mes de marge, atès que la propera sessió al Congrés no serà fins el 2 de Febrer. Aquella setmana es decidirà si s'ajorna una setmana més el termini de presentació d'esmenes a la «Ley General de Navegación Marítima» o si es tanca i comença el debat polític. Ens cal seguir afegint gent. I l'hem de buscar allà on calgui. La cultura marítima és molt més que la defensa d'unes embarcacions. Fóra un error greu plantejar les coses com una reivindicació dels que tenen embarcacions. No cal ser massa llest per a veure quina "etiqueta" es penjaria aviat a la reivindicació. Podem ridiculitzar-ho per a fer-ho encara més evident: «Els "millonetis" propietaris de vaixells demanen privilegis». Voleu veure aquest titular a la premsa? Voleu que sigui aquest el resum d'anys de feina?
Ens cal fer una tasca pedagògica a molts sectors i sumar en allò que ens és comú. ¿Creieu que el sector del turisme i de l'hostaleria és aliè a un plantejament ben fet de protecció del patrimoni cultural marítim? ¿Quantes vegades heu vist cartells en els que ells promocionen setmanes gastronòmiques al voltant del mar? Un munt. També s'ha d'anar a trucar a aquestes portes.
I també s'ha de fer veure que parlem de potenciar els llocs de treball existents actuals i que un patrimoni cultural dut amb seny afavoreix la creació de nous llocs de treball i la innovació. També en això cal insistir. El treball de la fusta, fer barques en fusta, no és un tema arcaic que ja no pot evolucionar. L'associació de mestres d'aixa gallecs «AGALCARI» prou que ho sap i ho explica. Per cert. Quantes associacions de mestres d'aixa coneixeu? A Galícia, la unió de tots ells ha permès, a part de crear aquesta associació, que la «Xunta» hi destini diners per potenciar el sector ja que el considera innovador, ecològic, sostenible. I aquest reconeixement de la «Xunta» durà aviat a la creació d'un segell —marca de qualitat—, que podran lluir les embarcacions fetes en fusta a Galícia. D'acord, allà en són més de mestres d'aixa. Però en l'àmbit català no es pot fer res? A Espanya només hi ha mestres d'aixa a Galícia?
Un factor ens hauria d'ajudar en aquest 2010. Espanya serà la seu durant sis mesos de la Unió Europea. ¿Ens podem permetre tenir una legislació —més aviat no tenir-la—, que en temes de patrimoni marítim no es pugui homologar a nivell europeu? Aquest és un argument de pes dins els àmbits polítics en els que s'ha contactat fins ara. Però cal seguir insistint.
Que des de 1994 els automòbils històrics tinguin un marc legal específic reconegut dins la legislació espanyola, ens hauria de fer mal als ulls a tots plegats. ¿Què ha passat durant tots aquests anys en el nostre àmbit? Podem simplificar-ho: som un país de franctiradors, de grups de guerrillers dispersos. Durant anys cadascú ha fet "la guerra" pel seu compte, amb més o menys fortuna. Avui això ha de formar part del nostre passat, si és que de debò volem que se'ns tingui presents i deixem de ser una anècdota folklòrica. Que deixem de ser aquells que de tant en tant ens posem una samarreta de ratlles, fem un suquet de peix a la platja al davant d'unes quantes barques de fusta i cantem havaneres. O és que no se'ns ha vist així —i se'ns veu encara—, durant anys?
Potser l'esmena no tiri endavant per temes de calendari polític. Aquesta «Ley General de Navegación Marítima» va col·leccionant ajornaments des de Gener de 2009. Imagineu, per exemple, que es convoquin eleccions generals a la tardor. Imaginem —de fet lluitem—, per tal que l'esmena s'aprovi enguany. I ja estarà? No pas. El text diu que s'haurà de definir un marc legal, que s'haurà de redactar un reglament abans d'un any. I qui el farà? Quins seran els assessors dels parlamentaris que hauran de redactar la normativa? Ens caldrà doncs que hi diguin la seva entitats de pes com el Museu Marítim de Barcelona, el de Galícia... Les federacions de cultura i patrimoni marítim... Advocats sensibles... Caldrà aplegar a un grup d'experts per tal que en surti un document en el que es plasmi tot allò que ens cal. I amb aquest document s'haurà d'anar on sigui i presentar-lo a qui sigui. I això vol dir feina. I més sang que diners. A banda de professionals, ens calen aquelles hores que ningú ha comptabilitzat mai en diners, perquè simplement són un compromís personal d'aquells que han estat dia a dia hissant les veles durant anys i encara mantenen viu que ara és l'hora. I no ens valdrà altre cop seguir fent accions descoordinades. I més si l'esmena no surt i ens cal buscar altres vies en la legislació, o en estaments oficials, per a seguir mantenint viu l'objectiu.
Hi ha marge pel canvi. I tant! Diuen que el darrer que es perd és l'esperança. I dos elements han vingut a ajudar-nos en els darrers anys i segur que han ajudat a fer més planer el camí per tal que l’esmena prosperi: el Saló Nàutic Internacional de Barcelona, a nivell de l'estat espanyol, i el Museu Marítim de Barcelona, a nivell de Catalunya. El primer donant acollida a l'«Espai Marina Tradicional» —que enguany ha de celebrar el cinquè aniversari—, fent durant aquests anys d'aparador i permetent l'intercanvi d'experiències entre tots els col·lectius de les embarcacions tradicionals i la cultura marítima, i el segon, el Museu Marítim de Barcelona, posant al carrer «Argo», una publicació divulgativa de la cultura i el patrimoni marítim que aviat anirà pel seu número 6. Però són dos espais, dues eines molt bones, als que cal donar contingut, alimentant-los, i comprometent-se personalment a fer pinya per tal que segueixin vius durant anys. D'altra manera ja podem llençar la gorra al foc i que cadascú decideixi què vol fer. Jo, segurament, aniré a aprendre a fer suquets de peix i així alguna altra cosa podré fer a les trobades d'embarcacions tradicionals.
Josep-Anton
Hola Josep-Anton i resta de responsables d'aquest blog.
ResponEliminaFelicitats per haver tengut la idea i l'empenta de la creació d'aquest nou espai de comunicació dedicat al patrimoni marítim. Hi estaré atent i hi intentaré col·laborar en tot el que, modestament, em sigui possible.
Una abraçada des de Mallorca!
Josep-Anton,
ResponEliminaSubscric plenament tot el que dius. Certament, hi ha molta feina a fer i en aquest sector les coses no venen soles ni es fan soles, sinó que cal treballar per aconseguir-les. M’estranyaria molt que, per iniciativa pròpia, Ports de la Generalitat digués que ha decidit fer un descompte a les embarcacions tradicionals amarrades als seus ports. Cal aprofitar el precedent de Galícia per negociar i demanar allò que el sector consideri just.
El problema és que el moviment associatiu, al menys a casa nostra, encara no té prou força. I crec que aquesta és una de les assignatures pendents i una de les tasques principals a fer durant aquest any que acabem d’estrenar: ampliar, cohesionar i consolidar al moviment associatiu al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals. I és una tasca que ens correspon a tots els que hi estem ficats i, fonamentalment, a la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, que és qui l’hauria de liderar.
Semblava que durant els dies anteriors i posteriors al Saló Nàutic, entre la jornada sobre embarcacions històriques, l’espai Marina Tradicional, i tota la moguda al voltant de l’esmena al projecte de Llei General de Navegació Marítima, hi havia una certa eufòria que ha quedat estroncada per les festes nadalenques. Però les festes han passat i ja és hora de començar a fer feina. Però per això cal la col•laboració i les idees de tothom que cregui en aquesta història. Cal trobar la manera de treballar en equip i no esperar que siguin sempre les mateixes persones les que estirin del carro, perquè no ens en sortirem.
La consolidació de l’espai Marina Tradicional, que no el tenim guanyat ni de bon tros, és una altra de les tasques a fer. Seria no només una pena, sinó una vergonya, que el Saló Nàutic deixés de muntar aquest espai per falta de participació i de suport del propi sector de la marina tradicional.
En fi, que ens hem de posar les piles –i això també m’ho dic a mi mateix, per la part que em toca- si volem que tot això tiri endavant.
A reveure!
Benvingut, Jaume. Aquest plat l'hem de bastir amb molts ingredients. Així ha nascut.
ResponEliminaJoan
Tenim amb prou feines dues setmanes per a "despertar". La idea és que la darrera setmana de Gener es faci el màxim de pressió sobre parlamentaris i mitjans de comunicació. I cal també arribar a aquells sectors com els turístics. I no podem oblidar els professionals directament implicats. No sé si ho han fet i no ho he vist, però a la llista del que s'ha recollit fins ara, no hem consten noms de professionals significatius.