dimarts, 21 de setembre del 2010

Compromís i militància


EDITORIAL

Cap on anem? Quina és la realitat del moviment associatiu a Catalunya al voltant de la cultura i el patrimoni marítim? Hi ha futur? Com han de respondre i implicar-se les associacions que han rebut, poc o molt, alguna mena d’ajut de les diferents administracions? Cal refundar el moviment o és millor fer allò que es diu de “l’últim que apagui el llum”? O aquella altra expressió del “sálvese quien pueda”? Em resisteixo a admetre que no hi ha camí. Que més val tancar la paradeta. Però està clar, aquest, com molts temes associatius, passa per la voluntat dels qui en formen part. I aquesta voluntat avui cotitza a la baixa. O això sembla.

En tots aquests anys des de les primeres trobades de vela llatina —i hem d’anar als anys 80 del segle passat—, pel camí s’hauran perdut moltes voluntats, potser. Gent que s’haurà cremat tibant del carro, fent navegar una nau que potser mai havia d’haver sortit de port sense la tripulació i els pallols plens. O que en mig del tràngol, veient que a coberta tan sols n’eren quatre mal comptats, va dir "al proper port ho deixo". O potser es va dir que malgrat anar a mitges, s’havia de sortir a mar obert. No en conec tota la història. Fa quatre dies que soc per aquests verals, els vostres des de fa molts anys. Ja em perdonareu l’atreviment. 

Guaitant al voltant, amunt i avall de la nostra costa, amb l’empenta i les ganes que es veuen, difícilment podrem fer sentir la veu d’aquí, la de les associacions catalanes, arreu. I sentirem a moltes reunions allò que no hi ha diners, que les administracions han tancat l’aixeta… Hem de viure de subvencions? I on és la gent més propera que ha de fer costat, que ha de fer pinya? Amb quina força real i moral es poden demanar subvencions? Què ha fet cadascú per a contagiar a la gent del seu poble? No parlem de patrimoni, de cultura? De quina cultura parlem? No es tracta de fer viure la de cada poble on hi ha una associació? Les associacions s’han implicat a la vida del seu poble? Han demanat ser-hi? Si deixessin d’existir, quanta gent del poble les trobaria a faltar? I amb el jovent de cada poble. Es pensa en ells? S’ha fet res per a engrescar-los a participar? ¿Perquè a molts llocs es veu les embarcacions tradicionals com una història d’”estiuejants barcelonins” o de gent amb diners?

I si del que es tracta és d’anar a buscar patrocinis, quina empresa creurà en el moviment i apostarà per ell amb la força que té actualment? Quina oferta global es pot fer a un empresa? ¿Creieu sincerament que no hi ha ningú disposat a voler fer propaganda durant un seguit de dies al llarg de tota la costa catalana? Però està clar, cal coordinar-se. Oblidar recels o velles “emprenyades”. Potser cal que un dia tothom es digui el nom del porc, trenqui les llistes de greuges i amb voluntat de treballar plegats es posi el comptador a zero. Cal que hi hagi de veritat un moviment fort. Que sumi tots els armadors d’embarcacions tradicionals, que a Catalunya són majoria i les treuen quan volen o poden, amb les poques barques propietat d’associacions que tenim a casa nostra.

No pot ser que amb els elements de difusió que tenim ara a Catalunya el tema no avanci. Hi ha iniciatives a internet o a partir d'internet. Hi ha una revista de patrimoni, l’«Argo», que s’edita des del Museu Marítim de Barcelona. El propi museu organitza jornades tècniques de debat, o les “Nits de lluna plena” de cada mes, on es parla de patrimoni i cultura i s’intercanvien idees. Hi ha una xarxa de museus. Hi ha un Saló Nàutic que per cinquè any consecutiu cedeix un espai per les embarcacions tradicionals i el moviment associatiu… I curiosament qui més interès es pren en participar-hi és qui més lluny està de casa nostra. Aquí, que es pot anar fins a la Fira en metro… Quanta gent d’aquí s’ha vist en aquests anys a l’estand de la Federació Catalana, per exemple? Millor no fer-ho públic.

Potser aquí passa el mateix que en aquella pel·lícula en blanc i negre, on es deia allò de “Més fusta, és la guerra!”. I a casa nostra, del que es tracta és d’anar cremant gent per tal que la caldera vagi fent vapor i surti fum per la xemeneia. Avançar? Aquest és un altre tema. Compromís i militància, cal. No hi ha mals vents, hi ha mals navegants que no saben aprofitar el vent que bufa.

2 comentaris:

  1. No sé on anem. Dit així, d’entrada.
    Fa uns anys, pocs, va esfumar-se una entitat que havia estat pionera del moviment patrimonial marítim a les comarques gironines: l’Estrop. El canvi de la presidència desprès de la marxa del seu president, gairebé emèrit, en Joaquim Pla, propicia una llarga agonia fins a la seva desaparició. Aquest no és més que un exemple. Les associacions que actualment formen l’entrellat social del patrimoni marítim estan basades en l’empenta i l’altruisme de una o dues persones que són capaces, amb la seva militància, de fer-les caminar. Bona part d’elles entren en un període de letargia tardor-hivernal-primaveral. És només a l’estiu que organitzen alguna activitat: generalment, una trobada. Aquestes associacions estan formades bàsicament per els petits armadors (què gran que sona el nom quan tens un bot de 20 pams) de velles barques de fusta. Moltes d’elles, amb 30 o 40 anys, han estat aparellades amb vela llatina en els darrers decennis, quan d’origen mai n’havien portat. La qüestió per molts era, i encara és, poder navegar en una barca “patrimonial”, diferent, que dins del nostre àmbit cultural “queda bé”. La vida secreta de les entitats només la solen conèixer els quatre que formen les Juntes Directives. L’obligació, no sempre complida, de reunir-se trimestralment, els fa veure la realitat: activitats sospeses per manca per persones interessades, propostes i projectes que resten al calaix per manca de diners, política de frontó amb l’Administració, rebuts tornats, despeses abusives de les entitats bancàries, etc. Sovint penso que enlloc de 40 o 50 socis més valdria tenir-ne 4 o 6. El prop passat cap de setmana em sorprenia en conèixer la realitat d’una entitat de la zona de Marseille. M’explicaven que ells eren només quatre socis, que gestionaven una barca - que ja ha estat declarada Bateau d’Interet Patrimonial - i que ja els hi anava bé. És aquest el model?
    Costa molt, amb totes les excepcions que vulguem relacionar, fer aquesta pinya. Però per poc que fem ningú ens pot acusar de no fer una tasca de divulgació, de no col•laborar amb les viles on residim com a entitats, de no participar en tota mena d’iniciatives socials, de no treballar en la recerca d’elements patrimonial tangibles i, sobretot, intangibles a les nostres viles. Potser plegats tenim l’assignatura pendent de la joventut. En la major part dels casos, aquells que parlen en to burleta dels “estiuejants barcelonins” o “llatineros de Barcelona” han fet i fan molt menys pel seu poble que els criticats. Ho he sentit en carn pròpia.

    ResponElimina
  2. (2a part)


    Els diners públics són necessaris, o no, per la gestió de les entitats sense ànim de lucre. Avui mateix he rebut un correu signat per la Xarxa d’Amics del Museu Marítim de Barcelona. Caram! Una entitat gestionada de forma professional per una empresa, Fusic, especialitzada en la gestió cultural. Aquests sí que en saben! Es poden permetre de disposar de personal especialitzat en cercar, documentar i demanar tota mena d’ajuts a tota mena d’entitats. Allò que és trist és que sota l’empara del Museu Marítim de Barcelona es llenci una OPA encoberta a la massa social de les diferents associacions del nostre país. Oferint activitats que paguem entre tots com a caramel per l’adhesió: Museu de la Pesca, pailebot Santa Eulàlia, visita exclusiva al MMB. Tot això en un moment de crisi econòmica que ha servit per reduir o anular els minsos recursos públics que rebien les associacions sense ànim de lucre a canvi d’activitats públiques de difusió i protecció del nostre patrimoni.
    Finalment, és cert que hem guanyat petites victòries: Argo i Espai Marina Tradicional. Però per ser honestos cal posar sobre la taula també les derrotes: II Festa del Mar, Stand de la FCCPMF, clara davallada de Trobades i de participació en elles,... Ara s’obren nous camins. Internet i les xarxes socials ho són. Potser és el moment de canviar les estructures creades fa més de 100 anys -associacions- i crear noves formes de comunicar-nos, de participar, de treballar en grups de recerca. Potser que algunes persones interessants no avesades a les noves tecnologies quedin pel camí. Evolució i selecció deia en Darwin. Crec que cal provar-ho.
    Per acabar. No sé on anem.

    ResponElimina